L’Arthur Less és el primer homosexual de la història que es fa gran. Almenys, així és com se sent en moments com aquest. Aquí, mentre es banya, hauria de ser un home de vint-i-cinc o trenta anys jove i guapo, nu dins d’una banyera. Disfrutant dels plaers de la vida. Quin horror si algú s’acostés al Less nu d’avui: el cos vermellós, el cap gris, com aquelles antigues gomes d’esborrar dobles per a llapis i tinta. No ha vist envellir mai cap altre homosexual més enllà dels cinquanta, tret del Robert. Els ha conegut tots a la quarantena com a màxim, i no n’hi ha cap que hagi arribat a fer gaires més anys: és una generació que ha mort de la sida. La generació del Less sovint se sent com si fos la primera que explora el territori que s’estén més enllà dels cinquanta. ¿Què se suposa que has de fer? ¿Mantenir-te perpètuament jove, tenyir-te els cabells, fer règim per no perdre la silueta, portar samarretes i texans cenyits i sortir a ballar fins que caus mort als vuitanta? ¿O es tracta de fer al revés: renunciar a tot això, deixar que els cabells se’t tornin blancs, portar jerseis elegants que et dissimulin la panxa i somriure davant dels plaers passats que no tornaran mai?