Caputxina
Delphinium peregrinum ssp. gracile
Abans d’eixir el sol, com solia ocórrer cada dia, ella i la seua família mamprenien el camí de la muntanya. I, en girar la vista enrere, esdevenia inevitable la visió de la plana que s’hi podia ataüllar des de dalt del pla on els pobles es confonen i desapareixen entre boirines mentre que al capdavant les muntanyes ameraven les ninetes jovenívoles d’uns ulls blaus, blaus com la mar, amb els penya-segats i la Garriga; a la mà esquerra, les mallades i, a la dreta, les llomes dolces de les coves del Truig i el cau rabosser. Ella sentia un deler indescriptible per aquell indret esquerp carregat d’històries màgiques que el iaio solia contar-li al caliu del foc amb què apaivagaven les llargues matinades de fred hivernal. Històries de les plantes que ja li les contava el iaio del seu iaio i que ell, investit de la gràcia i de l’enginy d’un vertader rapsode, revivia a una embadalida xiqueta que s’amelava deixant volar la tendra fantasia.
I aixó és el primer que ens colpeix quan trobem una caputxina roscana, la imaginació, junt al color blau intens dels pètals de la flor i la forma allargada del calze que segons com la mires s’assembla a un esperò i per això també és coneguda com a esperó de cavaller o esperó de sembrat. Per al seu descobridor tenia forma de dofí i és per això que el seu nom científic comença per Delphinium, jo, personalment, quan l’observe detingudament hi veig una fila de menudetes libèl·lules de color blau fosc volant entre les herbetes i em complau veure que no estic gaire lluny d’altres com els gallecs que la denominen paxariños.
I, tant que dic menudes perquè la planta ens mostra una tija prima recta i ramificada que cap a la mitjania presenta 2 o 3 ramificacions primetes. Les primeres fulles només mesuren 2 cm i tenen forma punxeguda, les sosté un pecíol menudet també de 2 cm; les següents encara són més primes i es tornen a ramificar. El cap de les ramificacions, que s'enlaira uns 30-40 cm, s’ompli de flors blaves de sis pètals cadascuna proveïdes d’una corol·la punxeguda cap arrere envoltada per nombrosos estams.
Els mesos d’estiu quan tota la natura sembla quieta, dormint i indolent deixant passar la xafogor estival, la caputxina esclata en una bonica i exòtica floració que, així i tot, ha passat desapercebuda a l'Alcúdia on tan sols alguns hòmes la coneixen i malgrat no haver-ne fet cap ús l’han anomenada caputxina perquè la flor s’assembla als barrets que porten els germans confrares en les processons de la Setmana Santa.
Al nostre terme la podem trobar en tres llocs diferents del paratge del Corral de Rafel, allunyats els uns dels altres i el més curiós és que aquestes plantes no se n’eixen d’un espai d’uns deu metres quadrats on en viuen una trentena compartint amb les timonedes els terrenys plans, pedregosos i secs cobejades per l’ombra d’arbres o arbustos de mitjana alçada com l’olivera, l’ullastre o el ginebre.
Però compte! Darrere d’aquesta bellesa s’amaga una planta tòxica sobretot en les llavors que contenen delfinida, alcaloide que a més de brindar el color blau a les flors és molt tòxic, provoca el vòmit i si es consumeix en excés, fins i tot, mata. Ara bé, no tot ha de ser dolent perquè si el prenem en xicotetes dosis s’ha usat com una medicina antineuràlgica per a atenuar les palpitacions, el mal de queixal i les neuràlgies facials entre d’altres. Antigament també s’emprava com un insecticida per a eliminar les molestes puces.
L’esperò de cavaller, la caputxina, l’esperò de sembrat o com hom haja volgut batejar-la no ha de passar-nos desapercebuda perquè malgrat el verí que amaga, paga la pena la bellesa que ofereix al bell mig de les amoroses terres resseques, eixutes i esquerpes al cor de l’estiu mediterrani, on conviu amb el card enreixat Atractylis cancellata, i la papallona blanc i verdosa. Pontia daplidice. Linné, 1758.