LA CORRETJOLA
Fragment del poema Camí florit de Josep Maria Llompart, escriptor, traductor, crític literari... mallorquí. Així com l’ha vista Llompart podrem veure-la al sender dels barrancs de l’Alcúdia, en el marge del barranc, quan travessem el camí del Paradís, on comparteix l’espai amb el cascall, els lliris blaus, els encisams salvatges, el fenoll i d’altres herbes.
Llevamà, card, fonollassa
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corretjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula...
( i en l’aire color de vaume
l’esgarrifança d’un poll)
La corretjola de camí o corretjola rogenca (Convulvulus altheoides) és una planta enfiladissa amb abundants ramificacions herbàcies, de flors grans de color rosa viu situades sobre un suport allargat i gros (peduncles). S’estén per terra com una serp, qualitat que li ha valgut per a ser coneguda també com a corretjola de serp o capells de serp. La parla popular recull aquesta característica i així com a Pinotxo li ocorria a qualsevol valencià “Se li allargava el nas com un tirany de corretjola”.
El nom genèric prové del llatí convolvere que significa enrotllar-se, nom que probablement fa referència a les tiges que creixen caragolades o a la corol·la que es disposa retorçuda dins del capoll floral.
La tija creix fins a 2 metres i s’enrosca en el sentit invers a les agulles del rellotge. El fruit és una càpsula esfèrica de 4 a 6 cm de diàmetre.
L’hivern li porta la mort, primer a les fulles després a la tija, però l’arrel restarà viva i esperarà que el bon temps puga fer-la tornar a créixer on abans s’havia alçat majestuosa farcint de color tots els racons del terme. Les tiges ,tímidament, s’arrossegaran per terra i es fondran abraçades amb altres plantes veïnes que com els amants envoltarà i grimparà per elles.
El vent, l’aigua, l’home, els animals o fins i tot la planta escamparan les llavors perquè noves plantes cresquen per damunt de les roques en barrancs i marges de camins i florisquen, des de maig fins a l’agost, amb elegantíssimes fulles fortament dividides i flors d’espectaculars pigments.
El llaurador alcudià sempre ha lluitat contra ella perquè encara que la seua bellesa siga com un miratge en el desert, també és veritat que impedeix que la llum arribe al sol i amb les tiges ofega les plantes que li serveixen de suport per a créixer i això està renyit amb la tasca del llaurador que vol veure com germina la llavor que ha sembrat i collir els seus fruits.
A pesar de tot, la corretjola o corriola és una planta simpàtica, no punxa i té una flor bonica que engalana els camins, els herbassars i els camps cultivats del nostre terme durant tot l’estiu.
Verdaguer l’anomena camisola de la Mare de Déu i Riber, faldes de la Mare de Déu, tots dos poetes l’han vestida de cap a peus.
Hola, hola, corretjola
despabila’t i fes via.
Si de nit clous la corol·la,
obri-la, que ja és de dia.
I, és que de nit la corretjola plega la seua corol·la com si fóra un paraigua i no l’obri fins que el sol comença a escalfar.
De la Verge camisola.
Hi ha qui diu que n’ets la falda.
Si el que diuen no és cap bola,
bon vestit per temps de calda.
Els alcudians que coneixien les propietats curatives de la planta, com a laxant i com a purgant, en arribar la primavera, recollien les flors, les assecaven a l’ombra i les conservaven en un lloc tancat i fresc per a poder mantindre-les millor. També solien emprar les arrels bullides.
I és que quan no hi havia supositoris i el ventre estava ple, calia fer tot el possible per alleugerir el desassossec que produïa tindre el ventre ocupat i, bé siga la corretjola de camí (Convulvulus altheoides) o bé la corretjola de camp (Convulvulus arvensis) amb les resines glucosídiques que conté el làtex de les arrels, el tany, les fulles i les flors eren el remei natural que acudia en la seua ajuda.
Només 10 grams de fulles seques o tendres picades n’eren suficients per a elaborar una tisana que prenia abans d’anar-se’n al llit perquè l’ajudara a fer de ventre. Si n’afegia més quantitat, aconseguia un efecte purgat i així amb 20 grams de fulles per litre d’aigua i 6 minuts de cocció elaborava la tassa que s’havia de prendre de matí abans de desdejunar.
Remeis de la medicina popular tan antics com els mateixos mals que els roscans i les roscanes ajuntaven amb les forces espirituals per a guarir-se dels dolors:
“A tota dolor d’uyls... tres rayus de corregola cuyllitz en nom de la santa trinitat ab pater nostre, penyatz al coll ab un drap de li, destroex la màcula”.
