Web municipal del poble de l'Alcúdia

PortadaCULTURA I OCINatura i tradició

L’Espart- Stipa tenacissima

L’Espart- Stipa tenacissima 

“Quan la Murta s’emborrasca i Matamons fa capell, llaurador ves a casa pica espart i fes cordell”.

I el llaurador que veia com les inclemències meteorològiques el retenia a casa aprofitava el temps per a trenar les tiges d’espart que prèviament havia seleccionat. Tots els llocs on hi havia llauradors, espart i muntanya recollien la seua pròpia versió: “Quan el Mongó du capell, pica espart i fes cordell”, “Si l’Espadà té capell, pica espart i fes cordell”, “Boira a Serrella, pica espart i cordella”...

L’espart, Stipa tenacissima és una gramínia herbàcia que creix a les muntanyes Mediterrànies, formant esparters o esparterars (comunitatsd’espart), amb les fulles (fibroses i molt tenaces). Les fulles poden proporcionar fins a 50 o 60 anys de collita.

 

 

 Fins als anys 60 en el segle XX s’ha emprat de manera massiva, però l’encariment de la mà d’obra i la modernització del camp ha fet que deixara d’usar-se i avui de tota la seua cultura ens queda només en les fires d’artesania i tradicionals.

 

 

La literatura d’Enric Valor, Sense la terra promesa també l’ha guardat en la memòria: “Llavors Rafelot duia també, penjada en bandolera, la bossa on hi havia el saquet de la pólvora, el dels projectils, la capseta dels pistons i un gros matoll de fregall d’espart de què es feien els tacs per a la càrrega de l’arma”.

La resistència a la humitat que presenten les fulles va fer que ja els fenicis i els romans en feren ús per a elaborar el cordatge dels vaixells a més de fabricar cistelles i calcer. Va ser una matèria primera tan important a Espanya, a l’època medieval, que malgrat haver estat a Europa desplaçat pel cànem, ací va tindre gran importància com ho demostra el fet que a València hi havia el gremi dels esparters amb la casa gremial al Portal Nou (XIV) des d’on eixien en processó en els actes solemnes i oferien al públic ventadors d’espart. Un segle més tard (XV) es fusionen amb el gremi dels espardenyers.

Al segle XIX revifa la importància de l’espart perquè comença a emprar-se per a obtindre paper de gran qualitat. Paper apreciat per la suavitat i elasticitat a més de mostrar-se estable davant els canvis d’humitat.

Va ser tan gran l’ús i abús de l’explotació de l’espart que Cavanilles demanà protecció per a les mates que sense cap miramentles arrancaven de soca-rel per a cremar-les en els forns de calç o per a fer jaç per al llit dels ramats. 

Aleshores, són molts els essers vius que troben protecció dins l’espessa mata que forma l’espart i més encara dins del espartars que han format les comunitats d’aquesta planta.

Les espigues, en alguns llocs anomenades atoxons, se’ls mengen, a boca plena, les cabres salvatges i el ramat.

Al fullatge, solen acudir Zigaenes de diverses espècies que en ocasions posen els seus ous directament en els fils que formen les fines i primes fulles de l’espart.

 

Dins de la mata de l’espart han trobat bressol les minúscules espores del famosos i apreciats bolets que hom coneix com esclata-sangs. Aquesta mata és un dels llocs que ha triat l’esclata-sangs per habitar-hi. L’aigua i l’aire dipositen les espores al peu de la mata que a l’hora les cobreix amb milers de fils vells i secs. La remulla les protegeix dels raigs solars i manté la humitat necessària perquè maduren les espores i brollen els esclata-sangs a l’aixopluc de les esparteres.

L’Alcúdia, des de sempre, terra de llauradors, no ha quedat al marge en l’aprofitament de l’espart i recollim testimonis com el de Felipe Contreras, fill de l’esparter del pont de Gabarda, casat a l’Alcúdia: “ Mon pare era un home que es dedicava a treballar l’espart i confeccionava sàries i cabassos”.

Les sàries són bosses que es posaven damunt del llom dels animals per a carregar a cada un dels extrems terra, palla, fem..., avui els tractors han desplaçat els animals de càrrega i amb ells les sàries i els esparters que teballaven l’espart.

Ara el tio Antonio, testimoni d’una època que dorm en el temps, gratament ens ha sorprés amb la destresa d’unes mans que han sabut guardar el secret del treball de l’espart: “Cuando yo era jovencito nos teníamos que hacer nosotros, los que no teníamos nada, los zapatos que eran estos alpargates y yo me acuerdo una vez que tenia uno hecho y el otro no y mientras me hacia uno usaba el otro”. I riu complagut per eixa glopada sobtada d’infantesa.

Els xiquets ajudaven a l’economia familiar i quan eren suficientment aptes per al treball se sumaven a les activitats de l’espart, Nasio Arnal (Olocau 1922): “ Quan tenia 12 anys anava amb mon pare Nasio i el meu germà Antonio a collir espart”.

A la Marina l’elaboració de les espardenyes era una feina compartida, els homes s’encarregaven de les soles i les dones si les espadenyes eren de tela, feien la careta. Ara bé, si les confeccionaven totes d’espart era tasca exclusiva dels hòmens, llauradors o ramaders o , fins i tot, dels presidiaris que tenien molt de temps. 

I continua el tio Antonio:“ Todos los campesinos sabíamos hacer cuerda, y todos teníamos esparto en casa, porque si se te rompía cualquier herramienta, tenías que repararla, porqué al día siguiente ¿Cómo trabajabas?”

 

La necessitat i moltes hores de pràctica feien que d’un brins vegetals trenats, sorgiren tota mena d’atifells i d’eines: cordes, cordells, estores, polleres, fregalls, seients de cadires, fones, cofins (cabàs pla on es posen les olives mòltes al temps de premsar-les), preparar-lo amb visc per a caçar pardals i tot allò que podia tindre utilitat per al llaurador i ramader.

 També recorde el meu iaio Kico: “La seua gran afició a treballar l’espart el conduïren a fer un fruiter, una botella i fins i tot un barret d’espart que va ser exposat a la casa de la Cultura, i que encara conserve”.

 

 I, a tall de conclusió Antonio afig: “ En esa época todos teníamos esparto en casa, lo mirávamos com si fuera pan, porqué era necesario. Además, cuando llegaba la época de arrancarlo, todos íbamos a la montaña a cogerne y lo vendíamos. En el pueblo poníamos una romana y según las arrobas que llevabas, cobrabas. Yo he llegado a venderlo a peseta la arroba. Y cada arroba me costaba de hacer una hora aproximadamente”.

 Quan arribava el moment, les muntanyes s’omplien de gent àvida de recollir el preat espart. Treballar l’espart era un procés llarg que requeria seguir una sèrie de passos: collir-lo, preparar-lo i transformar-lo. Els dos primers eren exclusius dels hòmens ja que eren tasques més pesades, del tercer s’encarregaven també els xiquets, les dones i els majors.

 Després de la fase de collir (arrancar-lo) calia amerar-lo, el deixaven a remulla uns 40 dies perquè es tornara més flexible alhora que més fort. Després, el tapaven i deixaven que s’assecara ja que així s’aconseguia ablanir-lo. Era el moment de fer una primera tria i llevar el garranxo (branquetes primes o també con diuen en alguns indrets el ganxet que es forma al cap dels esparts).

 El pas següents consistia a picar-lo, s’agafaven manolls per a formar-ne un feix ( 7 o 8 manolls) que el colpejaven amb una maça de fusta per a traure els esparts podrits o vells a més d’aconseguir la màxima flexibilitat abans de treballar-lo.

I el darrer pas consistia a classificar-lo: el més llarg s’agrupava a manolls floraes i el més curt s’usava per a fer lligasses. Amb la resta de l’espart s’elaborava la llata ( trena en forma aplanada que servia per a elaborar els cabassos, les estores, les senalles...) i els cabets (trenella d’espart picat que s’usa per a reforçar les vores dels cabassos, les sàries...) Per a unir les peces s’emprava la guita (trenella d’un centímetre d’amplària amb espart cru).

L’espart també és un recurs natural que ens pot evitar patir excés de calor o de consum energètic ja que aporta frescor a l’interior de la casa i de retruc ens fa estalviar energia si sabem triar adequadament el lloc on situar: cortines, persianes o estores perquè l’espart desprén poca calor i conserva la humitat ambiental.

Ara els nous materials així com les noves tècniques per a fabricar falsos sostres l’han substituït, però abans era molt important ja que mesclat amb escaiola donava gran resistència de tracció per a la formació de plaques d’escaiola amb fibra de vidre.

L’espart camina amb fermesa cap al passat, arraconat pel progrés implacable i quan eixes mans del tio Nàsio o del tio Antonio deixen de trenar-lo quedarà reduït a les frases fetes: “Ésser més prim que un bri d’espart”, “Pujar més l’espart que l’escurada” (quan costa més d’adobar una cosa que fer-la nova) o als refranys:”Qui vol entendre aquesta art, ha de dur un barret d’espart”, però, amb el temps, tot buit de contingut.

 

 

 

 

 

 

Així i tot, la mata continuarà la seua missió natural de frenar l’erosió, amb una gran contribució de matèria orgànica i de resistència a l’abraçada destructora del foc (planta piròfila), i encara que tot el passat algun dia quede en l’oblit i resten dormint els records de l’espart, només en anomenar-la mantindrà la mateixa màgia de les plantes que han estat tan utilitzades alhora que estimades i conegudes pels nostres avantpassats.

Més articles...

En el teu idioma

LA DIDÀCTICA NATURAL AL CORRAL DE RAFEL


Estem en mig d’un paratge desconegut que va ser un lloc  de pas molt important de ramaders i de ramats transhumants. Un lloc que, ara per ara, resta oblidat encara que està poblat per gran quantitat d’éssers estranys i a l'hora fascinants.
Voleu ajudar-nos a explorar-lo?
Web Quest- Corral de Rafel

MÈTODE



Revista cientifica de la Universitat de València.

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA

La gran dificultat que troben quan volem conéixer els diferents éssers vius i el lloc on habiten ens ha motivat a elaborar aquesta col·lecciò amb la pretensió de facilitar a tot hom l’accés a la informació necessària sobre la biodiversitat local.

ECOPARC/ECOPUNTS

Què són els Ecopunts?

Els Ecopunts són la forma en què el CRiV quantifica l'esforç mediambiental realitzat pel ciutadà quan fa un ús responsable dels ecoparcs al separar i depositar en ells els residus generats en l'àmbit domèstic.

CATÀLEG DE PLANTES

BIODIVERSITAT ALS COL·LES

Amb tota la informació que ja tindreu i amb un bon grapat d'imaginació, elaborareu un mural amb una ferramenta meravellosa que es diu GLOGSTER.

BIODIVERSITAT VIRTUAL


Benvinguts a Biodiversitat Virtual una plataforma científica i divulgativa basada en el treball cooperatiu i la participació ciutadana. Consisteix en dotze galeries temàtiques de fotografies digitals geolocalitzades i ordenada taxonòmicament. A continuació pots accedir a les diferents galeries.

PARCS NATURALS DE LA COMUNITAT VALENCIANA

Al País Valencià existeixen 22 parcs naturals, definits com a àrees naturals que, atenent a la representativitat dels seus ecosistemes posseeixen uns valors ecològics, científics, educatius i culturals, la conservació dels quals mereix una atenció preferent i es consideren adequats per a integrar-los en xarxes nacionals o internacionals d'espais protegits.

MICRORESERVES DE FLORA VALENCIANA

Què és una microreserva de flora?

Una microreserva és una zona de menys de 20 hectàrees d'extensió, que és declarada mitjançant Ordre de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana, per tal d'afavorir la conservació de les espècies botàniques rares , endèmiques o amenaçades.
Accés a la WEB

ESPAIS NATURALS VALENCIANS PROTEGITS

RESIDU ON VAS?

La «gestió de residus» inclou l'exercici de les activitats i operacions següents: recollida, transport i tractament de residus, vols saber on van?

JARDÍ BOTÀNIC/UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

FLORA SILVESTRE DEL MEDITERRÁNEO

 

El web inclou més de 4000 taxons presents de la Península Ibèrica i Balears, dels quals més de 2400 es troben a la Comunitat Valenciana. Tambè s'inclouen espècies no presents a la Península Ibèrica (o molt rares)

Go to top
Dep.Infor. @Jam 2017@