Les memòries de Vicente Uribe Galdeano (1902-1961) constitueixen un relat de vida que es fon amb la del propi Partit Comunista del qual va ser un dels seus màxims dirigents. Uribe va pertànyer a aquella generació espanyola que va cavalcar sobre l’ona de la tempestuosa primera meitat de la centúria, l’època marcada pels fulgors de la revolució d’Octubre, les tenebres del feixisme, la convulsió de dues guerres agòniques –la d’Espanya i la mundial–, el túnel de la dictadura franquista i la glaciació estaliniana. Gents que es van fer a si mateixes en el fragor de la lluita política; que van depositar les seues esperances de justícia social en el que semblava l’anunci d’un canvi d’era; que van apostar per una Espanya que pugnava per superar un passat dominat pel caciquisme, la superstició i el cuartelazo; gents, en definitiva, que es van veure enfrontades a assumir responsabilitats transcendentals en el context d’una guerra en la qual totes la contradiccions heretades –socials, polítiques, culturals– van fer explotar com en la col·lisió de dues estreles de neutrons, deixant després de sí un enorme forat negre del qual la societat espanyola va tardar dècades a començar a escapar. Vicente Uribe (Sestao, 1902-Praga, 1961). Metal·lúrgic, dirigent del Partit Comunista a Biscaia en la dècada de 1920 i membre del Buró Polític des de 1932. Va assumir la cartera d’Agricultura en el primer govern de Llarg Cavaller (setembre de 1936) i la va mantindre en els successius gabinets de Juan Negrín (maig de 1937-març de 1939), sent l’únic dels dos ministres comunistes que va conservar el seu càrrec durant tot el període de la guerra. Exiliat a Mèxic, París i Praga, va anar pràcticament el màxim dirigent del PCE entre 1948 i 1954 per absència de Dolores Ibarruri, convalescent a Moscou. Després de la mort de Stalin, va ser objecte de crítiques per part dels elements més joves (Santiago Carrillo, Fernando Claudín i Ignacio Gallego) que van forçar la seua caiguda en 1956. Malalt i entregat a la redacció de les seues memòries, va morir a Praga en 1961. Almudena Doncel López és Llicenciada en Filologia Hispànica i Màster en Dialectologia. Professora de Llengua Castellana i Literatura en Ensenyament Secundari. Fernando Hernández Sánchez és Doctor en Història Contemporània. Professor de Didàctica de les Ciències Socials (Universitat Autònoma de Madrid) i d’Ensenyament Secundari.