El ball de Nanos o Cabuts, juntament amb la parella de Gegants que obri el seguici, aporta a l’Entrà la riquesa d’un dels elements més arrelats a les tradicions festives valencianes, com és l’ús de capgrossos de cartró-pedra que caricaturitzen les expressions del rostre per part dels seus balladors.
Generalment units, Nanos i Gegants, es nomenen en totes les relacions i descripcions de festes i solemnitats documentades des del barroc. A València, per exemple, trobem ja els Nanos o gigantillos, junt amb els Gegants, en la processó de 1589, a imitació dels de Toledo.
Amb un total de sis, els Nanos de l’Alcúdia executen una dansa senzilla de dues parts que acaba amb el fandanguet final propi de les danses populars. Els caps de cartró-pedra representen dues figures d’home i quatre de dona amb rostres ben marcats que reprodueixen els pentinats i ornaments del cap dels llauradors tradicionals. Tot i que fins als anys huitanta s’abillaven amb la roba llogada a la Casa Insa de València, la indumentària que en l’actualitat els caracteritza consisteix a un brusó ample de color fúcsia, uns pantalons ratllats bombatxos cenyits a la cintura per una faixa de color verd i espardenyes. La dansa, hui per hui, és interpretada majoritàriament per xiques, i la grandària dels caps, a l’alçada del coll i no a la dels muscles, els impedeix utilitzar les postisses o castanyoles que en altres processons llueixen els Nanos, ja que la necessitat de sostindre’l a les mans fa impossible que puguen tocar-hi al ritme del tabal.
A l’Alcúdia tenim constància dels Nanos des de 1892, i apareixen intermitentment en les descripcions de les festes de principi de segle XX i dels anys quaranta. Però fou precisament el 1989 que, tot prenent una versió del ball de nanos del Corpus de València, i gràcies a Dani Miquel, Doménec Martínez i Maria Pi Miquel, que es va organitzar el ball tal i com el coneixem hui.
Font: TRESCOLÍ BORDES, O., PORRAS BORONAT, G., MIQUEL ANTICH, D., Velles i novelles. L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto, Ajuntament de l’Alcúdia, 2006.
