Vareta d’or
Asperula aristata
Avui dins un menudet prat en la muntanya he agafat amb força la rameta de romer que tu vas collir ahir i, de sobte, m’ha envaït, serenament, un glop intens de muntanya. Mentre mirava el cel, entre els dits s’ha escolat, fugisserament, una tova pluja perfumada que m’ha evocat una esvelta figura que recorria les llomes suaus farcides d’infinites senderoles cobejades pel romer.
A l’alba, mentre comença el guirigall dels ocells els meus ulls s’obrin com a plats en trobar les primes varetes amb menudetes flors de color roig o crema, a aquestes hores es veuen més que mai, reblint les vores del sender, aquesta herba de llarga tradició a l’Alcúdia, ara és una herbeta oblidada, hui la gent gran sols coneix ja el seu famosíssim nom de vareta d’or, sense saber ja ni tan sols on viu, arraconada en el rebost de la memòria al sender de la riera, entre les pedres i a l’abric del timonet, la pebrella i la sajolida, l’Asperula... encara ens espera.
El terme científic asperula prové del diminutiu de la forma llatina de l’adjectiu asper que significa aspre, rugós. Amb aquest nom, abans de la classificació taxonòmica del suec Linneo, hom identificava algunes plantes com els Galium. A l’Alcúdia, era més senzill, el Galium rebia el nom de rapa nóvios i en mostrar-li-la, al tio Ismael Martínez no tardà a identificar-la: “xe que sí, a eixa herba rasposa sempre li hem dit Rapa nóvios”.
Herba prima o vareta d’or ( que s’ha popularitzat a l’Alcúdia) són les denominacions que rep l'Asperula i que fan referència a la fesomia de la planta, ja que es tracta d’una planta perenne que floreix des de l’abril fins al setembre quan ací, al Mediterrani, campa la calor.
Les tiges de la Vareta d’or, així com les vares, són llargues i llises i amb prou feines sobrepassen el mil·límetre de diàmetre. Als extrems, estan coronades per un pomell de xicotetes flors rosades soldades a un tub que acaba en quatre lòbuls.
L’apel·latiu d’or fa referència al gran valor medicinal que té, ja que era tan apreciada com l’or, però en aquest cas per a curar gran quantitat de malalties del cos i no les que cura l’or, que són de la butxaca.
És clar que com més apreciada és una planta més l’ha batejada l’home i s’ha arribat a nomenar-la per la forma: canyeta d’or, espartet o herba prima; o pel lloc on viu: herba de la grava o herba turbera; o pels usos medicinals: herba pixona, herba pixadora o herba de setge i si fem cas al refranyer, veurem que bé val com l’or: “Herba de setge, no li cal metge”, “Qui gasta fulles de setge, no necessita metge” o “On hi ha setge, no entra el metge” o d’altres denominacions pròpies del sentiment religiós: herba de la Mare de Déu.
Totes les referències són necessàries, ja que cal mantindre vius els noms de les nostres plantes perquè: Nomina si nescis, perit et cognitio rerum (Si ignores el nom de les coses, desapareix també el que en saps) i per això molta gent gran a l’Alcúdia la coneix, l’estima i sap dels beneficis que ens aporta puix és una de les plantes que més s’ha emprat en la medicina natural. Malauradament, avui poca gent la troba, ni saben situar-la. Ara bé, tampoc això és del tot cert, perquè com va dir el tio Quico: “En el barranc hi ha una planta que li diuen vareta d’or que sempre, en ma casa i en moltes altres cases del poble, s’ha gastat per a tractar la infecció d’orina, ja que et fa pixar i neteja el renyo. Si tu vols conéixer-la, anirem a la muntanya i la buscarem, és de varetes fines que creixen totes del mateix cep formant una mateta redona i fina amb flors allargades i menudetes de color crema o roig, jo, una vegada, li’n vaig donar, a la tia Joaquina (Barrabera), la d’enfront de casa. Després de beure durant dos dies aigua de vareta d’or, va començar a pixar i es posà millor. Quan siga l’hora té l’ensenyaré. Per a gastar-la has de bullir uns tres litres d’aigua amb un grapat d’herba i després beus una tasseta en dejú al matí i la nit.”
També, a Montortal, l’amic Francisco Beltran solia fer-ne ús, quan així ho requeria l’ocasió, i el seu testimoni és un més a enaltir les virtuts d’aquesta planteta: “La vareta d’or és molt bona per al cos, jo n’he fet moltes voltes, creix en la muntanya i és molt bona per a tractar la inflamació de l’orina i del ronyó. Per a fer pixar bé, és la millor, ací a l’Alcúdia la coneix prou gent, abans quan no hi havia tantes medecines es gastava molt”.
Així, doncs, si fem cas al so Quico i al so Francisco, caldrà buscar-la als barrancs i a la muntanya d’on és més que probable que no haja desaparegut encara.
La vareta d’or colonitza els penyals, les roques, els vessants pedregosos i els matossars secs sense ser gaire escrupolosa a l'hora de triar el tipus de sòl, tant li fa un substrat com un altre, però mostra preferència pels sòls de naturalesa calcària on abunda la seua presència. És amant, també, dels clars i dels tàlvegs suaus que es mesclen amb les terres de conreu.
Creix formant comunitats. El punt més pròxim de l’Alcúdia on habita és el barranc de Matamoros, dins la partida de l’Arbreda, lloc per on la vegetació de muntanya aconsegueix baixar a busca les planes. En aquest indret viu compartint espai amb gruixuts depòsits de graves que les aigües, amb el pas del temps, han dipositat en els punts més plans, on s’afigen les aigües, la terra i les graves del menudet barranc de les Piquetes que hi entra per l’esquerra. En aquest barranc hi ha un cartell en una estaca de fusta que identifica la planta i recull en una fitxa dades per a conéixer-la millor.
Té algunes germanes que s’assemblen però que presenten lleugers canvis en la morfologia i l’hàbitat que escullen, però una cosa sí que comparteixen: totes han estat utilitzades amb les mateixes propietats, com ara l’Asperula virgaurea, que habita les zones d’ombroclima subhumit o humit en la part mitjana; l’Asperula arvensis, que viu en camps de cultiu i herbassars subnitròfils i l’Asperula hirta, distribuïda pel sistema pirenaic-cantàbric on ha triat les roques calcàries com a morada.
