Card marià, carxofa de burro, card burral (Silybum marianum). El nom científic fa al·lusió a una antiga llegenda que es refereix a les taques blanques de les fulles.
El mot silybum ve del grec silybon, paraula empleada per Dioscòrides per a referir-se a les plantes similars als cards. És un dels cards silvestres més bonics i el més medicinal de tots. S’han reconegut, en els llibres de plantes medicinals, les seues propietats com a planta regeneradora de les cèl·lules hepàtiques, per això es pensava que aquesta acció era causada pels principis amargs que conté i, també com a desintoxicant dels efectes causats pel consum de l’alcohol i les drogues.
Una llegenda cristiana explica que el nom d'aquesta planta té origen en temps bíblics, on Herodes iniciava la seua cerca, per a donar mort a tots els nounats, la mateixa història explica que la Mare de Déu, va ocultar al Jesuset sota les fulles d'aquest card, i en aqueix moment van brollar dels seus pits xicotetes gotes de llet que van caure directament sobre les fulles de la planta, d'ací, el mite de les taques blanques que posseeixen les seues fulles espinoses.
Per aquest motiu, en l'època Medieval es recomanava aquesta planta a les dones que acabaven de donar a llum per a augmentar la producció de llet.
A l’Alcúdia, li és reconeguda la virtut d’alleugerir les malalties del fetge i s’han pres les llavors en infusió, i també les arrels i les fulles s’han fet servir per a curar les hemorroides i apaivagar els efectes de l’asma i la tos, a més d’aturar les hemorràgies. El card és útil en els tractaments contra les al·lèrgies i les migranyes. Qui l’ha emprat també diu que és molt útil contra el mareig que es produeix en els viatges.
Un altre ús de la planta ha estat combatre la baixa pressió sanguínia mitjançant la cocció de 30 grams de fruits de card per cada litre d’aigua. S’ha demostrat com un antídot eficaç contra el verí de l’Amanita phaloides perquè impedeix que les toxines d’aquest fong destruïsquen el fetge. Per a aquest menester s’elaborava una infusió amb una cullerada de fruits triturats per cada got d’aigua i després el tractament consistia a prendre tres tasses al dia durant 1 o 2 mesos.
És un dels cards que floreix a la primavera i durant l’estiu. En acabar el període estival s’asseca i és el moment ideal que podrem aprofitar per a recollir les llavors que s’amaguen entre els pèls de la flor seca. És una planta anual o bianual de fulles grosses, grans i lobulades o pinades amb vores espinoses i nervis estriats de blanc.
A Anglaterra tradicionalment s’ha considerat com un “agitador de serps”: es diu que en la seua presència es giren les unes contra les altres, segurament perquè s’associa la serp amb el mal i el card amb el bé. Siga com siga, el card creix a Europa, en les regions mediterrànies i en les muntanyes d’Àfrica, zones on es cultiva amb finalitats medicinals.
En època antiga va ser cultivat com a verdura, els caps eren el substitut de les carxofes, les fulles tendres tenen un tast que recorda els espinacs i es menjaven bullides o en ensalada, ja que contenen substàncies que són úniques com la silmarina que protegeix el fetge de les toxines. La veureu florida i verda al llit del riu Magre, cap al mes de maig, a la partida de la Caseta i també, als barrancs de l’Alcúdia, sovint en grups de tres o quatre plantes.
Té una de les flors preferides per tota mena d’insectes que la visitaran més d’una vegada al dia per a xuclar-li el nèctar, així s’alimentaran i, a canvi, pol·linitzaran la flor i quallaran les llavors que donaran noves generacions de plantes a l’any següent. És també el posador preferit de l'aranya cranc, la qual canvia el seu color, i utilitza els llargs estams de la flor, que semblen les seues potes, quan agafa el color de la flor i se situa per a captura alguna presa.
I, recordeu... no ho pareix, però és molt important: Qui sembra cards, sempre cull espines.