Web municipal del poble de l'Alcúdia

PortadaEl Poble de l'AlcúdiaTurismeFestes i tradicionsFestes Patronalsl'Entrà

L'Entrà de la Mare de Déu de l'Oreto

L'entrada de la Mare de Déu de l'Oreto és el dia set de setembre, amb una procesó que commemora l'arribada de la imatge a la població, que segons la tradició es remunta a l'any 1276, la verge, amb un carro de bous, va acompanyada fins al temple parroqial per totes les comparses folklòriques típiquesc de l'Alcúdia: gegants i cabuts, estendarts dels Montagut i les danses tradicionals dels Pastorets, Dansadors, Arquets, Tornejants, la Carxofa i la Moixeranga dels Negrets, a més dels personatges bíblics, com també pel grup de dansa, amb un dels balls més célebres com ho és el Bolero de l'Alcúdia.

Arquets


Els Arquets, que segueixen als Pastorets tenen també, una referència, d'haver-se ballat a l'Alcúdia, que data de les festes majors de 1767. La danseta de les Poloneses, anomenada pels valencians Ball dels Arquets, està formada per una colla de xiquets que porten unes varetes arquejades recobertes de flors, que sostenen amb dues mans, amb els quals arquets obtenen diversos efectes coreogràfics, tot pujant-los i abaixant-los, unint-los i botant-los. Antigament el ball es dirigia a una reina.

Dansadors


El ball dels Dansadors és una dansa processonal de caràcter guerrer, l'origen de la qual es remunta al segle XVII, encara que hom la suposa d'origen grec o, inclús, creu que la seua base podria trobar-se en l'època ibèrica. Duen en la mà dreta un pal o bastonet i una planxeta metàl·lica en l'esquerra. Colpejant ritmicament els bastonets i les planxetes, al temps que evolucionen al so de dolçaina i tabalet, representen atacs i parades entre dos bàndols en una esgrima rítmica. Visten camisa blanca arromangada, pantaló curt negre i damunt d'ell un faldonet blau pàl·lid, mitjes blanques i espardenyes de careta. Es cobreixen el cap amb un barret negre, en la capçada del qual l'envolta la mida de la mare de Déu.

Compten amb uns vint números d'execució breu, entre els que destaca Lú, Dos i Quinze, l'Ampla, el ball de carrer i la planxeta. Es una ball emparentat amb els bastonets d'Algemesí, palitrocs de Catalunya, Dansants de Peníscola i Gerrers de Todolella.

Negrets o Muixeranga





Banderoles


Les Banderoles formen part de l’Entrà des de setembre de 2012, en què es va decidir incorporar algun element que marcara l’inici del seguici de l’Entrà en la seua part infantil, ja que la presència dels Gegants es reservava per a introduir les comparses adultes.

Des d’aleshores, cada any, quatre xiquets o xiquetes de cadascun dels quatre col·legis del poble porten els quatre estendards que representen els símbols de les letanies lauretanes –la palmera, el sol, l’estrela i el xiprer- que amb els seus corresponents lemes en llatí, fan referència a les virtuts de la Mare de Déu.

Les banderoles, dissenyades per Isaac Blasco, amb l’assessorament d’Oreto Trescolí, i realitzades per Francesca Sanchis, van prendre com a referència els plafons ceràmics de la capella de la Mare de Déu de l’Oreto.

Dels huit que adornen els murs laterals de la capella, se’n destriaren els set que fan referència a les alabances a la Mare de Déu. El huité, que representa el “Fènix”, fa al·lusió a Jesucrist i, per tant, al sentit eucarístic de la capella -també emprada com a capella de la Comunió-.

El significat d’aquestos símbols s’extrau de diferents textos bíblics i la tradició els ha codificat, amb els corresponents lemes en llatí, tal i com apareixen, per exemple, a les representacions de la Immaculada de Joan de Joanes i els seus seguidors.

El Sol, amb el lema “Electa ut sol” (Cantar dels Cantars, VI, 9), significa “resplendent com el sol”.

La Palmera, amb el lema “Sicut palma in Cades” (Eclesiàstic, XXIV, 18), vol dir “com palmera al desert”.

L’Estrela, amb el lema “Stella Maris” (Apocalipsi), fa referència a Maria com a “estrela del matí, anunciadora de la llum de Crist”. Es tradueix també com “estrela del mar”, que significa Miriam, el seu nom en hebreu

El Xiprer, amb el lema “Sicut cypressus in Sion” (Eclesiàstic), fa al·lusió a l’eternitat per la seua fulla perenne i significa “com un xiprer en Sion”.

Els altres tres serien:

La Torre, “Turris David” (Cantar, IV, 4).

La Lluna, “Pulchra ut Luna” (Cantar, VI, 10).

La Font, “Fons signatus”.

Gegants


Encara que a l’Alcúdia no executen cap dansa, els Gegants són l’element que, en la llunyania, avisa de l’arribada del seguici festiu des de l’Hort de Manus.

En nombre de dos, el rei i la reina, avancen el seu pas al ritme del tabal i la dolçaina que els precedeixen.

Els Gegants, de vegades dos, de vegades quatre, es mencionen aïlladament ja a les descripcions de festes conservades al nostre poble de 1892, de 1900, de 1948 i de 1949, però no és fins als anys huitanta del segle XX que s’incorporen definitivament al repertori de l’Entrà.

Com la resta de danses processionals que formen hui part del llegat folklòric alcudià, la comparsa dels Gegants remunta els seus orígens a les relacions festives lligades al Corpus Christi, juntament amb els Nanos, tots dos grups fent al·lusió al fet que grans i menuts, de les quatre parts del món, es plegaven en adoració davant el Santíssim.

Font: TRESCOLÍ BORDES, O., PORRAS BORONAT, G., MIQUEL ANTICH, D., Velles i Novelles. L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto, Ajuntament de l’Alcúdia, 2006

 

Ofrena de flors


Si bé el format de l’Entrà, tal i com el coneixem hui, comença a perfilar-se a partir de 1955 -any en què s’estrenen els parlaments d’Innocenci Signes-, és a partir del Centenari de la Mare de Déu de 1976 que la voluntat per recuperar els elements folklòrics en la festa adquireix un impuls sense parangó que convidarà a tots els alcudians a participar en l’Entrà abillats amb roba tradicional, per tal d’acompanyar la Mare de Déu amb el carro de bous.

Durant els anys 70 i 80, alcudians de totes les edats i amb modalitats ben diferents de roba tradicional -des de gitanos fins a valencians- amb indumentària més i menys rigorosa –segons les tendències que han marcat al llarg del segle XX la moda de “vestir-se a la valenciana”-, omplin l’Entrà de xiquets i grans amb rams de flors per ofrenar a la Mare de Déu, i fins i tot arribaren a eixir carros amb animals sumant-se al seguici.


També els anys en què existien la falla del Mercat i la del Serrallo, els seus fallers van assumir la seua participació en l’ofrena de flors, especialment durant els anys 90 en què la Falla del Mercat, amb Andreu Boix al capdavant, fins i tot es va fer càrrec de l’organització de l’Entrà, tot arribant a incorporar-hi personatges bíblics i a editar-ne fullets explicatius per als assistents.

Els anys que hi ha hagut festers, aquestos, generalment vestits de valencians, han eixit tancant l’Entrà, en última posició.

I en els últims anys, ha estat la Falla Tirant lo Blanc, de recent fundació, qui continua mantenint el costum de vestir-se a la valenciana per acompanyar la Mare de Déu.

Tot i això, tot aquell qui vulga participar en el seguici, siga o no siga faller, siga o no siga fester, pot formar part del seguici abillat amb roba tradicional valenciana, i pot portar ram de flors per ofrenar a la Mare de Déu.

És una manera de deixar oberta a tot el poble, sense cap tipus de distinció, la participació en un dels actes més emotius i arrelats al nostre folklore, com és l’Entrà del dia de la vespra

Cabuts


El ball de Nanos o Cabuts, juntament amb la parella de Gegants que obri el seguici, aporta a l’Entrà la riquesa d’un dels elements més arrelats a les tradicions festives valencianes, com és l’ús de capgrossos de cartró-pedra que caricaturitzen les expressions del rostre per part dels seus balladors.

Generalment units, Nanos i Gegants, es nomenen en totes les relacions i descripcions de festes i solemnitats documentades des del barroc. A València, per exemple, trobem ja els Nanos o gigantillos, junt amb els Gegants, en la processó de 1589, a imitació dels de Toledo.

Amb un total de sis, els Nanos de l’Alcúdia executen una dansa senzilla de dues parts que acaba amb el fandanguet final propi de les danses populars. Els caps de cartró-pedra representen dues figures d’home i quatre de dona amb rostres ben marcats que reprodueixen els pentinats i ornaments del cap dels llauradors tradicionals. Tot i que fins als anys huitanta s’abillaven amb la roba llogada a la Casa Insa de València, la indumentària que en l’actualitat els caracteritza consisteix a un brusó ample de color fúcsia, uns pantalons ratllats bombatxos cenyits a la cintura per una faixa de color verd i espardenyes. La dansa, hui per hui, és interpretada majoritàriament per xiques, i la grandària dels caps, a l’alçada del coll i no a la dels muscles, els impedeix utilitzar les postisses o castanyoles que en altres processons llueixen els Nanos, ja que la necessitat de sostindre’l a les mans fa impossible que puguen tocar-hi al ritme del tabal.

A l’Alcúdia tenim constància dels Nanos des de 1892, i apareixen intermitentment en les descripcions de les festes de principi de segle XX i dels anys quaranta. Però fou precisament el 1989 que, tot prenent una versió del ball de nanos del Corpus de València, i gràcies a Dani Miquel, Doménec Martínez i Maria Pi Miquel, que es va organitzar el ball tal i com el coneixem hui.

Font: TRESCOLÍ BORDES, O., PORRAS BORONAT, G., MIQUEL ANTICH, D., Velles i novelles. L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto, Ajuntament de l’Alcúdia, 2006.

La Carxofa


A la dansa de la Carxofa se li atibueix un simbolisme consistent en la submissió dels jueus a l'eucaristia, i per això les dansants anaven vestides de gitanes, poble considerat infidel.

Pertany al tipus de ball de llistes, tan divulgat per Espanya i la França Meridional, i molt paregut a la dansa provençal de La Cordeleta, classe de ball que és considerat una pantomima del primitiu art de teixir. De la carxofa penjen llargues llistes de diversos colors, i cada dansant en du una agafada de la mà dreta. Amb les seues evolucions les dansadores van trenant les vetes i en arribar a la fí la carxofa resta oberta. Amb noves evolucions es destrenen les vetes i la carxofa es torna a tancar.

Pastorets


La referència més antiga que es té de l’existència de la dansa dels pastorets a l’Alcúdia, ens la dona Mossén Chover en la seua Resenya històrica de l’edificació de l’església, quan apunta que en l’acte de trasllat de l’imatge de la verge des de l’antiga esgésia a la capella del nou temple, l’any 1762, parla de les evolucions efectuades per aquesta dansa, que pot ser tinga la seua procedència en un antic misteri de l’Adoració dels Reis.

El ball dels Pastorets és la dansa infantil per excel·lència del repertori folklòric alcudià. L’únic ball per a xiquets que s’ha mantingut històricament en el seguici processional de la Mare de Déu de l’Oreto i que conserva la riquesa d’una melodia pròpia i original que curiosament no es troba en cap altre ball fora de l’Alcúdia. La música dels pastorets consta de dues parts rítmiques, així com sol ocórrer sovint a les danses tradicionals, com ara al ball dels nanos: la primera amb ritme de 2 per 4, és la melodia original, inèdita, que es correspon amb un ball senzill per als balladors, i la segona, més coneguda, és un 6 per 8, que apareix també en la dansa dels Porrots de Silla, més viva, i que soluciona el ball.

Pensada expressament per a xiquets, es tracta d’una dansa senzilla que alterna dues modalitats de ball: “el curt” –consistent en fer un corredor i un rotgle de pastorets, entre els quals entra i ix la pastoreta fins que acaba la música i s’agenolla al mig-, i “el llarg” –amb una fila de pastorets que acompanyen amb colps rítmics panderetes i garrots i que conclou en un rotgle de pastorets agafats de la cintura, mentre la pastoreta, des del mig, els compta amb la vara com si foren borreguets.

El ball de Pastorets de l’Alcúdia es documenta ja en 1880, en una nota de lloguer a la Casa Insa de València, per a “8 pastores niños y 1 pastora niña de 12 años”, i continua apareixent, sense interrupció, en els seguicis de 1882, 1883, 1886, 1887, 1888, 1889, 1890, 1891 i 1892. Generalment amb la mateixa estructura, en algun any es descriu la dansa amb la participació de huit pastorets i huit pastoretes, que durien a terme alguna variant del ball que s’ha mantingut des del segle XIX fins a l’actualitat.

Després del parèntesi de la guerra civil, el 1948 es va recuperar la dansa per part de l’aleshores capellà don Enrique González i la seua germana Isabel, mestra de música, a partir del que la gent major recordava del tio Micalet del carrer Nou.

Novament abandonat el ball en els anys setanta, tornaria a reviscolar amb força  en l’Entrà i en la processó de la Mare de Déu, en 1981, gràcies a Jesús Hernandis, que aprengué el ball de la pastoreta de 1948, Oreto Boix Álvarez.

En l’actualitat i des de 1996 és Xelo Lorente qui assumeix la tasca d’ensenyar i mantindre, any rere any, una de les danses més significatives, entranyables i característiques del seguici festiu tradicional de l’Alcúdia.

Font: TRESCOLÍ BORDES, O., PORRAS BORONAT, G., MIQUEL ANTICH, D., Velles i novelles. L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto, Ajuntament de l’Alcúdia, 2006.

En el teu idioma

Go to top
Dep.Infor. @Jam 2017@