El vestit, la manera de vestir-se, ha evolucionat des de la prehistòria acompanyant l’evolució de l’home en totes les seues etapes. Per la indumentària identifiquem de seguida l’època i la civilització.
Les modes evolucionen al ritme de la Història i defineixen la classe social, la cultura, el clima i l’economia. Aquest estudi se centrarà en el mon europeu occidental i en els segles XVIII i XIX. Concretament a les terres de l’antic Regne de València, ja baix la dominació dels Borbons, amb totes les influències d’aquesta nova etapa històrica, inclòs naturalment el de la indumentària.
La raó per a centrar-nos en aquest període de temps tant concret és que els pobles occidentals, a començament del segle XX, conservaven viva la memòria d’uns costums, uns balls, unes cançons i una indumentària, que històricament tenen un origen que, tret de comptades excepcions, ve d’aquelles dues centúries. De fet podíem concretar més: entre 1707, inici de la moda francesa arran de la instauració borbònica, i la revolució industrial, cap a la meitat del S. XIX, en què l’uniformisme europeu i nord –americà va arraconant les formes particulars del vestir tradicional.
Des d’aleshores, des de la segona meitat del segle XIX, sempre que els valencians han volgut vestir-se “a l’antiga”, per a ballar les danses tradicionals o per a representar el passat del seu poble, han tirat mà de la roba que guardaven a les caixes i calaixeres domèstiques. Una indumentària que és la mateixa que hom veu retratada en els gravats, taulells, ceràmica i pintures de l’època esmentada i que és la que descriuen curiosos i il•lustrats en les relacions que fan dels seus viatges tot al llarg dels segles XVIII I XIX.