Som a l’estiu de 1991, en plena onada de calor. El Park és un complex d’edificis baixos, cases adossades i blocs de pisos de formigó on hi viuen milers de persones que lluiten per trobar feina, cuidar-se els uns als altres i qui dia passa, any empeny. Com molts dels seus veïns, Michael i Francis són fills d’immigrants: el pare va desaparèixer i la mare va venir de Trinitat amb el somni de convertir-se en infermera i, en canvi, combina tres feines, viatja en autobusos durant hores i torna a casa tan esgotada que de vegades no pot ni dormir. Mentre ella lluita per tirar endavant, els seus fills Michael i Francis aprenen els codis per sobreviure al Park. La història salta entre els anys noranta, l’adolescència de Michael i Francis, i el present, en què tot és més fosc i més trist, i Chariandy revela un món de violència i esperances frustrades en què els lligams familiars, delicats i indestructibles, són imprescindibles per a la supervivència. Quan al Park augmenten la violència i la presència policial, la sensació de fatalitat s’imposa i el lector sent bategar a la boca de l’estómac la precipitació de la tragèdia.