Ens diu l’autora: “Mai m’hauria arribat a imaginar que trobaria tant a faltar la meva terra. Vaig ser molt ingènua pensant que, amb els anys i la distància, els records de la infantesa anirien perdent força. Al contrari: jo creixia i l’enyorança també. Des d’aquell famós agost del 1985, l’any que vam deixar el nostre país amb les motxilles carregades de somnis i d’esperança, l’any que les nostres vides van deixar de ser les que eren per ser unes altres, des de llavors vam seguir mantenint relació amb la nostra terra càlida i amb la gent senzilla i humil. Els pares ens hi portaven sempre que podien perquè no volien perdre el que era nostre: la cultura i la religió, i sobretot, la família”.