Ell arriba a casa i assaja el respir satisfactori adient. Deixa la bossa de viatge al rebedor i de seguida li entra el neguit, i és com una sensació indefinible que el sorprén i l’engrapa.
Fa dos mesos que és fora; només dos mesos —pensa— no donen per a tant. O potser sí, i aleshores el neguit estaria justificat. En la seua absència res no s’ha mogut de lloc, i observa l’ornamentació de l’entrada, els quadres penjats al corredor. La casa manté l’escalfor de la nit, les olors nocturnes que no s’han esvaït encara… I li estranya, això.