Després de la mort de la seua mare, Alessandra torna a classe decidida a passar desapercebuda per a evitar la compassió dels companys. Per açò tria asseure al costat d’un xic, Gabriele, a qui denominen Zero, amb el desig que tots la ignoren com fan amb ell. Però Zero és més interessant del que Alessandra podia intuir; és un jove hàbil amb el dibuix, apassionat i atent. Sense adonar-se, un sentiment va prenent forma entre les parets de l’aula i el soroll de la mar a l’hivern, fonaments d’una història simple i complicada alhora. I és que Alessandra, amb la ment clara i nítida quan recorda la seua mare, se sent confusa quan mira de conèixer els seus propis límits. Precisament és la veu de la jove —aspra quan relata el present, però dolcíssima quan evoca el passat— la que ens acosta una història d’amor incerta com a tendra i suggeridora.