Érem una família. La “chispeta”, la iaia, la mama, el papa i l’oncle José Manuel. Van ser ells els que em van ensenyar tot l’important. Com, per exemple, què és el temps i l’univers. O què significa créixer. O per què és valuosa la llibertat. O per a què serveixen els somnis. Fins i tot hui, quan aprenc alguna cosa, és als meus als qui li ho explique. Amb els quals parle de l’èxit i de la felicitat, i els qui m’ajuden quan la tristesa, la por i la ràbia insisteixen a aparéixer. És amb ells que continue intentant entendre l’amor, la culpa, l’amistat… i la mort.
Ara ja no són ací, però si haguera d’explicar què és això tan estrany d’estar viu, no podria fer-ho sense ells. O potser sí. Potser el que necessite és acomiadar-me. Sí, això és, un comiat. Però un comiat alegre. Un adeu ple de l’alegria de viure.